Fa uns dies que tinc aquest post que em ronda pel cap deixeu-me ans de res que va sobre indicadors, i per si això no fora prou que es tracta d'una teoria/interpretació de caràcter lliure i molt personal. Si amb això no us he espantat, i seguiu llegint, sense cap mena de dubte el tema us interessa.
Resulta que en el món de l'educació, com no podia ser d'altra manera, els indicadors hi són cada cop més presents, com a eina de mesura del progrés o millora de la institucio educativa en el seu conjunt. I lluny d'anar a menys, la tendència sembla que es mantindrà com a mínim. Tota mesura on s'hi relaciona un indicador es realitza a partir d'una situació inicial, en la qual es marca un objectiu desitjable d'assolir, i on, passat un cert temps es mesura la situació final (en la que ens hem apropat més o menys a l'objectiu marcat).
D'aquesta manera el percentatge de millora és una relació entre allò que s'ha progressat realment (diferència entre la situació final real i la situació inicial real) en relació a allò que s'havia planificat millorar (diferència entre l'objectiu marcat i la situació inicial real). Més o menys (i simplificant-ho molt) podem tenir aquestes dos situacions que a continuació es representen. En la primera la situació final és millor que la inicial, mentre que en la segona la situació final és pitjor que la inicial:
Una vegada explicats aquests minims conceptes, permeteu-me desplegar els 4 principis bàsics que tothom hauria de tenir clars (en cas que treballi en aquest mon dels indicadors):
- 1. Principi d'escasetat. El nombre d'indicadors que descriguin o mesurin el funcionament d'una organització ha de ser petit. No cal tenir molts indicadors per a mesurar tot. Ens podem tornar bojos. Només en cal tenir uns pocs, això sí, molt ben sel·leccionats. Pocs i bons. La situació general de millora (o no) vindrà donada per la suma dels diversos indicadors que tinguem. Per tant millor no complicar la mesura. Les organitzacions ja són prou complicades com per a que ens compliquem més la vida afegint complicacions a nivell de mesura.
- 2. Principi de maximització. Donat que la millora (o no) vindrà donada per la suma de diversos indicadors, cal fer una projecció (o fixar-se un objectiu) mirant no tant d'apropar-se a aquest objectiu, si no més aviat fixant-se que, en el seu conjunt, l'organització millori. M'explico. En aquells objectius on es vegi que l'organització podrà assolir amb certa facilitat NO s'ha de marcar un objectiu (a priori) massa elevat, més aviat ha de ser MODEST. D'aquesta manera com es tracta d'un indicador amb un objectiu de millora modest, i tenim certeces que l'organització progressarà a millor, ens assegurem que l'aportació de l'indicador al conjunt de l'organització es maximitza.
- 3. Principi de minimització. Pel que fa al cas en que no tenim certeses respecte a que l'indicador pugui millorar (segona situació dibuixada) llavors el que cal fer és marcar-se un objectiu MOLT AMBICIÓS. D'aquesta manera es minimitzen els empitjoraments, i per tant aquests perden importància en el global de l'organització. Per tant, és la fixació d'objectius on radica el secret. Cal ser molt precís en detectar si un objectiu té molt o poc marge de millora, i llavors fer una suposició en la direcció contrària. Millores molt assolibles amb objectius fixats modestos, i millores difícils d'assolir amb objectius fixats molt ambiciosos !!
- 4. Principi quiromàntic. Aquest principi és el que tracta sobre el punt més important, els objectius fixats o marcats a priori. És evident que en tant que són una projecció de futur, fixar-se objectius a un termini mitjà (entre tres i cinc anys) té una dosi bastant elevada d'adivinació. Només cal veure la situació econòmica en la que estem ara, i quan lluny ens queda la visió que teniem de tot plegat fa tres anys. Els nostres dirigents no la van ni olorar. Sota aquesta perspectiva es veurà com a molt comprensible que nosaltres, decents modestos, no puguem afinar a l'hora de plantejar o marcar cotes d'objectius en el futur. Cal assumir que el devenir ens portarà unes càrregues d'aleatorietat que MAI podem predir a priori. En canvi SI QUE PODEM raonar, justificar, o trobar explicacions a posteriori. És a dir, fixar un objectiu no és tant crític com puguem pensar. El temps ens dirà si aquest objetiu era massa ambiciós o pel contrari vam atinar en fixar-hi un determinat valor. És una norma universal, tothom podem explicar i justificar a posteriori, però mai a priori.
Bé, espero no que us hagi cansat massa amb l'explicació. Només volia dir que sobre indicadors, preocupeu-vos el just. Ni molt ni poc. I posats a posar exemples podríem plantejar l'indicador d'èxit escolar que actualment està en el 70% (aproximadament) i hi ha fixat l'objectiu de passar al 85% en 8 anys ....
PD: Aquest post està dedicat a Marià Cano (http://mcanosan.blogspot.com/), per les milles que hem fet plegats, tant físicament com conceptualment, en el món dels indicadors i la qualitat en educació.
Comentaris