Seguint el pas de la tecnologia


Llegeixo a una entrevista realitzada a Nicholas Burbules al diari La nación (veure entrevista) alguns dels conceptes relacionats amb l'ús de la tcnologia a l'aula i que estan en el cap de molts de nosaltres. Tot i que es tracta d'una entrevista curta, parla d'un grup de temes interessants.

Derivades de la lectura de la mateixa em permeto escriure unes poques impressions personals sobre alguns dels temes tractats. Per una banda, i no és el primer cop que ho llegeixo ni que ho parlo, sembla clar que a nivell d'eines i conceptes els nostres alumnes tenen més capacitats que nosaltres. Voldria matissar, però, que aquest penso que és un concepte enganyós, en el sentit que són destres en aquelles eines que utilitzen de forma més general (Messeger, missatges SMS, navegació per internet, mail, ...) , mentre que n'hi ha moltes altres que simplement són autèntics desconeixedors (edició web, tractament d'imatges, ...). Els professors, tenim l'oportunitat de formar-nos (les possibilitats són diverses), i per motius molt diferents i molt personals (falta de temps, altres feines, falta de motivació, ocupacions familiars, ...) no tothom es va actualitzant com caldria. Aquest podria ser un problema puntual, i no passaria res. Però lo més habitual és que donat que la clau principal recau en la mateixa persona que es té d'anar actualitzant, els mateixos motius o situacions personals es van repetint i/o allargant en el temps, i això sí que esdevé problemàtic.

Dit d'una altra manera, puc tenir un o dos anys molt embolicats i deixar la meva vessant d'actualització didàctica un poc en stand-by, més endavant, quan sigui possible, ja ho reprendré. Però si "paso" de fer cursos de formació de forma sistemàtica, any rere any, pels motius que siguin (administrativament no em fan falta, les classes les faig a la manera tradicional de sempre i no veig ni penso canviar-ho, estic desmotivat i només compto els dies/mesos/anys que em falten per a jubilar-me, ...) estaré deixant de complir amb la meva feina, així de clar !!! Pot un venedor de rentadores estar al marge dels nous models que es fabriquen i continuar sabent les mil i una característiques dels models de fa dos anys enrera? És evident que no.

Llavors què hi ha diferent? Un lloc és una administració pública i l'altre una empresa .... si, si ... però els dos ofereixen serveis a uns clients determinats, així que si es ho mirem des d'aquest vessant és el mateix (servei > client). Ah !!! Els € !!! Un venedor de rentadores, normalment, cobrarà una part del seu sou en comissions, i per tant li interessarà vendre'n el nombre més gran possible (i això el fa mantenir-se actualitzat en els darrers models).

En el camp educatiu, comparativament, passa un fenomen molt curiós. Aquí, partint de la base, que el sou és estàndard per a tothom, cal mesurar-ho tot en termes de temps i volum de feina, per tal de veure-ho clar. Qualsevol persona que tingui un grau de formació prou alt, tindrà més possibilitats de que el director del propi centre o als mateixos companys, li encomanin tasques per a les quals és més competent (portal del centre, enregistraments de vídeos divulgatius, concursos de fotografies digitals, revisió d'ordinadors que "no se sap el motiu" però estan fallant, ...). Com més coses saps, més possibilitats tens que t'encomanin determinades tasques, mentre que si ho mirem des de l'altra banda, com menys coses ets capaç de fer (deixant de banda les tasques docents per a les que tot/es estem habilitats, clar !!!), menys coses t'encarreguen de fer, i per tant tens menys feina, menys compromisos i més temps per a tu. O sigui, si un sap poques coses, rep el mateix sou i el volum de feina és el mínim possible. No anem bé !!!


Conclusió, la gent no es forma fins que no ho veu com una cosa indefugible i quasi sempre a posteriori (m'estalvio els exemples !!!).

Ah!!! No volia allargar-me tant !!! Només volia dir que "Alguns alumnes saben més que alguns professors" .

1 comentari:

mcano@xtec.cat ha dit...

Hola Artur,

he llegit i he pres nota de les reflexions del Nicholas Burbules, certament interessants i que venen a sintetitzar d'alguna manera alguna de les idees que saps que ens bullen pel cap després d'haver-les escoltat, llegit o comentat en altres llocs.

També he llegit part dels 45 comentaris de lectors que conté l'entrevista, i coincideixo en l'apreciació que alguns d'ells fan quan diuen que potser caldria matitzar l'afirmació sobre que els alumnes saben més els professors.

Efectivament, jo penso que caldria veure que és allò que saben realment i, encara més important, que saben fer millor amb allò que se suposa que saben més.

Però dit això, entro en el terreny de la formació de professorat, o potser seria més apropiat dir de la falta de formació del professorat..., que tu abordes en el post. Apuntes aspectes sobre incentius professionals i motivació, però és inevitable que nosaltres tinguem una visió d'aquests temes des de la condició de funcionariat del professorat públic.

Fa pocs mesos, en unes jornades sobre competetivitat i educació, un important empresari bancari afirmava obertament que potser s'hauria de plantejar si els professors havien de ser funcionaris, donat el seu tòpic inmobilisme. Ojo, aquest no és un debat ni banal ni estèril!

Ens agrade o no, al nostre país sabem que per molta gent assolir l'estatus de funcionari, ja sigue en educació o en qualsevol altra branca administrativa, és una fita personal importantíssima: millors condicions laborals, major estabilitat i seguretat professional, menys hores de treball, més vacances, avantatges de conciliació familiar, millors retribucions, un sou garantit de forma vitalicia. O no és així?

Fora de l'oasi funcionarial, a la jungla competitiva dels empresaris autònoms o dels treballadors amb comtractes temporals, quanta gent considera la nostra situació laboral com privilegiada?

No és d'estranyar doncs que, en el imaginari col·lectiu, el funcionariat sigue considerat com un lloc d'arribada professional en comptes com un lloc de sortida. Un destí on aparcar-se indefinidament en el limb de l'auto-satisfacció, on no cal esforçar-se més del necessari en aquesta dura vida per obtenir el pa nostre de cada dia.

Sumem-li a això un sistema d'accés i selecció de competències professionals més que questionable, combinat amb un pràcticament inexistent procediment d'avaluació continuat, i potser començarem a entendre alguna de les claus de la millora de la funció pública.

Salutacions cordials,

marià :-)